Capítol V: Instints socials, poder i societats complexes

Introducció

La majoria de treballs dels antropòlegs i ecòlegs que han volgut relacionar la biologia humana i la cultura han tendit fins fa poc temps a aturar-se a l’inici del període neolític atès que en un primer moment aquest era l’objecte científic de l’antropologia social, mentre que la sociologia abastava les societats des del neolític però sobretot a partir de la modernitat. Ja fa temps que aquesta rigidesa se n’anà en orris i per sort en el moment actual ambdues disciplines tracten tots els camps, potser l’antropologia posant més l’accent en la cultura i la sociologia en la societat.

Aquest capítol pretén tractar fonamentalment de la cooperació i el conflicte en les societats modernes, recollint les aportacions dels autors de les ciències humanes i socials que han estat de referència en tot el text però afegint alguns autors que ens ajuden a entendre les societats modernes.

En primer lloc recollim les darreres aportacions de la THD sobre les societats modernes a partir d’una proposta teòrica que recupera els instints socials ancorats en la biologia humana des del paleolític per explicar el fenomen dels grups d’interessos que es formen en les societats modernes per defensar-se de la desigualtat o sentir-se en un marc més comunitari en societats molt grans amb institucions fredes i coactives que ho abasten tot, mentre que l’individualisme avança en el conjunt de la societat. El tema està plantejat fa temps des del naixement de la sociologia però la novetat és la incorporació dels instints socials nascuts al paleolític que avui s’expressen en els grups secundaris de caire solidari en les societats modernes. La biologia s’incorpora, no a partir del darwinisme social d’ Spencer, més aviat ideològic, sinó a partir d’una proposta circumscrita que es pot investigar.  La sociologia spenceriana és també hereva de l’evolucionisme biològic però se centra en l’evolució lineal de les societats, considerades anàlogues als organismes, que passen de formes primitives sense diferenciació interna, com la societats tribals, cap a formes de molta diferenciació, com les societats industrials. Aquest procés és guiat per un procés d’adaptació al context. Per altre cantó parteix més aviat de la idea lamarckiana de les característiques adquirides i concep la selecció natural, tant individual com de grup, com la selecció dels més ben dotats, la qual cosa condueix a la consideració que el que passa és el millor que podria passar. Les propostes d’aquest text, sense menystenir necessàriament totes les idees d’Spencer, considera que la selecció individual és darwinista en el sentit genètic, la qual cosa no vol dir que es seleccionin els més adaptats en abstracte sinó els que tenen unes qualitats que en cada context concret són més adaptatives perquè tenen més descendència. Les variants culturals que seleccionen els humans individualment a partir de les decisions que prenen no sempre són adaptatives ni per als individus ni per a tots els membres de la societat. 

La conseqüència política és que les propostes de Spencer tendeixen a considerar negatives les accions que pot fer la societat a través de l’Estat o altres organitzacions socials per millorar les condicions de vida de la població, cosa que no passa amb els autors de la Teoria de l’Herència dual.

 En segon lloc, resumim alguns elements teòrics i metodològics d’un sociòleg actual d’orientació weberiana, W.G Runciman, que fa un esforç per integrar biologia, cultura i societat, posant a la base la teoria de Darwin i aplicant el seu model a l’anàlisi d’esdeveniments socials en societats històriques com Roma, el Feudalisme, els conflictes religiosos a l’Europa moderna, o l’anàlisi de polítiques socials en la societat britànica contemporània. A continuació es fa una petita referència a K. Polanyi per fer referència a la destrucció dels aspectes comunals en les societats capitalistes convertides en societats de mercat.

En el tercer apartat d’aquest capítol s’exposa breument l’aportació d’ A.P. Fiske que, a principis dels anys norantes, proposa quatre models fonamentals de relacions socials entre els humans, fonamentats biològicament, els quals adopten modalitats diferents segons l’entorn cultural en el que s’expressen. A parer meu continua sent una proposta plenament vigent i molt ben documentada com a punt de partida per a l’anàlisi de les relacions humanes en qualsevol societat o grup. Aquest autor el tornarem a trobar quan parlem d’ideologies i al final del text al parlar de les causes pròximes del comportament.

Per últim, en el quart apartat hem resumit la tesi d’un psicòleg pertanyent al corrent principal de la Psicologia Evolucionista, Steven Pinker, que en un llibre recent analitza amb tot luxe de detalls bibliogràfics i estadístics l’evolució de la violència en l’espècie humana per concloure que el procés de civilització de la humanitat ha conduït a una disminució de la violència, malgrat la imatge intuïtiva que hom pugui tenir actualment de la persistència dels conflictes individuals com els de gènere o els conflictes  entre estats com les guerres. Aquest autor, expert en biologia i psicologia, no s’està d’apuntar-se a una llei del progrés que regeix la història de la humanitat, gràcies a la facultat de la intel·ligència,  evolucionada naturalment, que fa possible descobrir que els beneficis de la cooperació són superiors als de l’individualisme egoista i, per tant, que els humans, gràcies a les seves facultats intel·lectuals i l’intercanvi social, poden aprendre estratègies i aplicar-les a la vida quotidiana per millorar substancialment les condicions de la convivència.

He trobat interessant incorporar Pinker perquè, des d’una perspectiva científica i laica obre una finestra per entendre les possibles solucions als conflictes entre humans, i fa una crítica raonada als plantejaments romàntics i naturalistes de la postmodernitat.



 

Arxius Pdf del capítol: 
Envieu els vostres comentaris a : Josep Maria Masjuan