En els capítols anteriors hem vist que les societats humanes es formen a partir d’una xarxa de relacions de cooperació i de competència entre els homes i les dones que conviuen en un territori determinat, sigui real o virtual. Però les relacions de cooperació i competència no són exclusives dels humans, sinó que van aparèixer en els primers moments de la història de la vida i van contribuir d’una manera determinant al procés de la seva evolució, des dels primers bacteris fins a .la humanitat.[1]
Situar l’espècie humana en el context general de l’evolució de la vida, com ja hem indicat en pàgines anteriors, comporta descartar l’existència d’un tall radical entre els éssers humans i la resta d’animals, així com la dels mecanismes que han fet possible aquesta evolució en els uns i en els altres. Així doncs, el procés d’humanització, és a dir, de construcció dels éssers humans a partir de les relacions socials i l’aprenentatge social, no es pot separar del procés d’hominització, és a dir, d’evolució de l’espècie a partir de l’herència biològica, la mutació genètica i la selecció natural.
Fins al Neolític i, per tant, durant un llarg període de temps, l’evolució genètica i l’evolució cultural es van condicionar mútuament, la qual cosa té importància per entendre els mecanismes de funcionament de les societats actuals. A partir del Neolític, l’evolució sociocultural va anar a una velocitat molt superior i es va fer, per tant, pràcticament independent de l’evolució genètica.
En el capítol anterior hem pogut comprovar, a partir de la descripció científica del cervell dels humans, que l’empremta del passat resta present en la constitució dels humans actuals, no solament a través dels mecanismes de funcionament general de l’organisme, sinó també a través de l’especificació de les motivacions bàsiques de la conducta i la seva reacció corporal i mental, és a dir, les emocions i els sentiments.
En aquest capítol ens fixarem més a fons en les propietats que són pròpiament humanes, com la intel·ligència abstracta i el llenguatge simbòlic. També ens fixarem en formes d’intel·ligència que escapen al raonament conscient, anomenades intuïció, atès que tenen un paper important en les conductes humanes.
Els apartats més importants d’aquest capítol són els següents
L’especificitat humana
La consciència
La intel·ligència de l’inconscient
El llenguatge humà
Intel·ligència conscient i racionalitat
Resum
[1]. Fonts: Bourdieu (1994), Boudon (2003), Dubar (2004), Gigerenzer (2008), Elster (2008), Humphrey (1995), Lizón (2007), Mundó i Raventós ( 2000), Mosterín (1994, 2006), Nogués (2003, 2007), Pinker (2002) i Searle (2000).