Hem acabat el capítol anterior parlant de l’acció racional a partir de dues característiques dels humans: la intel·ligència abstracta i el llenguatge.Els humans, quan actuem com a tals, no disposem d’unes oportunitats infinites, ja que en el món exterior hi ha restriccions que no podem evitar. La natura presenta obstacles, encara que també ofereix possibilitats. Com a éssers vius, tenim unes restriccions internes, com per exemple que no podem volar, i unes restriccions externes, com per exemple que existeixen muntanyes que no podem travessar fàcilment. Per contra, en la natura exterior trobem recursos que ens permeten assolir un dels nostres objectius primordials: la supervivència. Les realitats exteriors poden ser conegudes pels humans a un nivell suficient almenys per poder adaptar-se i sobreviure igual que els altres animals.[1]
En aquest capítol farem un pas més i aprofundirem en una realitat estrictament humana: les institucions socials, les quals serien impossibles sense el llenguatge simbòlic. Durkheim, quan es refereix a la societat, parla d’una realitat social que s’imposa a la consciència dels individus, ja que els orienta sobre com s’han de comportar en societat si no volen ser sancionats més o menys durament, fins a l’extrem de l’ostracisme.
En aquest capítol, doncs, ens fixarem en com sorgeixen les normes socials i en les formes típiques de relacions socials.
Els apartats més importants d’aquest capítol són:
Normes i institucions socials
Diferents tipus de normes
L’origen de les normes socials
Les formes elementals de relació social: Comunitat, Autoritat, Igualtat, Mercat.
Resum
[1]. Fonts del capítol: Coleman (1990), Elster (2001), Fiske (2000, 2005), Lizón (2007), Lopreato i Crippen (1999), Mundó i Raventós (2000), Mundó (2007), Mosterín (1994) i Searle (1997).